Albert Boada Feliu / Recaptador tributari de Llançà.

Aquest personatge fuig de la imatge arquetípica de recaptador d'impostos. Albert Boada, conegut popularmnent per la Bèstia, néixer i viu a Llançà. La seva companya habitual és una bicicleta. Amb ella, a més de "localitzar a qui calgui" per pagar les contribucions municipals, ha viatjat per diversos i llunyants punts de l' Estat espanyol amb un reduït equipatge. A nècdotes, moltes : des de tota mena de caigudes a una multa per circular per l'autopista. I a la seva vida, diverses Belles i tres llibres de vivències encara inèdits.

L'Empordà gener del 1995

• D'on be el sobrenom de "la Bèstia"?
• De petit. Quan la meva mare em va parir, va dir " Oh Déu" i ja no es va quedar mai més descansada. Potser per això sóc fill únic, Bestial, ja ho pots veure...però no faig pudor perquè em purifico amb l'aire de les muntanyes, del mar i de la terra. I recorda que, la Bèstia, abans de renunciar als seus principis, prefereix trencar-se el cap contra les penyes. I això és autèntic, comprovable.
• La Bèstia, crida l'atenció pel seu aspecte i per anar arreu amb bicicleta sense importar-li la distancia, Peró a què es dedica?
• Des de fa quatre anys treballo a l' Ajuntament de Llançà, a la secció de recaptació tributaria. Vaig amb la meva bicicleta alla on calgui. Pujo i baixo muntanyes...localitzo a qui sigui -riu. Abans havia traballat per correus però, degut a una entrevista que vaig concedir el 89 vaig perdre la feina. M'agrada el que faig perquè puc combinar la meva subsistència amb l'afició d'anar amb bicicleta.
• Des de quan aquesta afició per la bicicleta?
• Sempre m'ha agradat. La primera, als anys 60, era un quadre de ferro amb dues rodes, un pinyó i un plat. Desprès, als 70, ja tenia una Motobecane lila, una classica de carreres, amb cinc pinyons i dos plats. Una dècada més tard, va arribar la meva Crazy Horse, regal de la nena de Ginebra. Amb aquesta bicicleta he fet quatre viatges, d'anada i tornada, a Andalusia, passant pel Maestrazgo, Cuenca I l'Alpujarra fins a Cadis, a la serra de Grazalema. Ara vaig amb una altra Motobecane, grisa, que correspon als anys 90. Es un regal de la nena belga d'Amberes. Amb aquesta porto molts quilometres, ja que anat dues vegades a Sant Sebastià passant pel Pirineu, desviant-me cap a Pamplona i baixant, fins i tot, a Granada.
• Això de les nenes, què vol dir?
• Són les meves amigues i és curiós, però duren igual que la bicicleta que em regalen, uns cinc anys, més o menys -i torna a riure. Però jo guardo totes les bicicletes. I a elles, a les nenes, sempre les estimaré. La meva màxima és : quan canviïs de nena, canvia tambè de muntanya i, si cal, de bicicleta.
• Es considera un ciclista especial?
• No em considero esportista. Per a mi, anar en bicicleta és una afició bestial, una descàrrega d'energia. Es la historia de la llibertat total. No competeixo, sóc solitari.
• Quin equipatge porta quan surt de viatge?
• El minim, roba de recanvi i el necessari per reparar la bicicleta. Puc fer uns 150 quilòmetres per dia. No prenc begudes isotòniques perquè crec que són mariconades. Si tinc sed, bec aigua, vi, vodka i trifàsics. Res de dietes, menjo carn, com més millor i si és humana i femenina, encara millor. Dormo allà on em deixen, des d'estables a rentadors. No sóc problemàtic. No em dopo per pedalar, ni per resistir més, tampoc porto casc, perquè si em trenco el cap serà sol i ja està. Però tenim Bèstia per temps, alive forever

"Una droga : Un orgasme amb la dona que estimo".

• Hi ha hagut moltes "Belles" a la vida de la Bèstia?
• Per fi hi arribem. Val la pena posar en perill la llibertat individual. Tota la meva càrrega de passions abismals i energia volcànica la dirigeixo a la dona que estimo. Llavors aaribo a la possessió, a la irreversibilitat i al final tràgic, per excès d'energia. Finalmet, la Bèstia passa per l'epoca desertica, de transició, de pujar i baixar muntanyes. Llavors apareix la Flor del Desert, un regal de la vida. Aqui ve quan la nodreixo del fluid que necessita i jo descarrego el meu foc volcanic. I torna a començar el clercle vital, amb instants de plenitud que valen per a l'eternitat.
• I encara li queda temps per escriure, no?
• Es l'altra manera de descarregar el meu món mental, els meus sentiments. Les meves vivències són totals i sento la necesssitat d'escriure-les. Partint del món real, intento reffectir-les en un món imaginari, ple de metàfores, núvols, enigmes, paisatges i deserts.
• La millor droga?
• Un orgasme bestial i volcanic amb la dona que estimo